VERSIONS

En una cafeteria qualsevol, direm de la ciutat immortal de Girona, a l'hora que els edificis es projecten com un teatre d'ombres, un home, de constitució atlètica i ulls clars com un cel de juliol, entra i s'asseu en una de les taules amb vistes al riu Onyar.

En tota història hi ha més d'una versió subjectiva i aquesta no n'està exempta.

ELL:

Després de la primera cervesa en venen més. No sé quantes. Les suficients per obsessionar-me amb una noia, unes taules més enllà, que té la vista fixada al que passa rere la finestra.

L'observo i m'adono que ella també ho fa. De tant en tant desvia la mirada i la clava sobre la meva. Sembla prou evident que fa estona que és conscient de la meva presència i que m'ha estat analitzant des del moment que m'he estassat a la cadira...

Els mil·ligrams d'alcohol que em corren per la sang faciliten la descarada tasca de mantenir la mirada fixa en el seu rostre. M'agraden les seves faccions marcades, definides, els seus ulls ametllats, la forma com els cabells -recollits i desordenats- li cauen sobre el coll... el seu cos l'acompanya, en voldria més...

De nou desvia la mirada cap a mi i aquesta vegada ho fa uns segons més del que ha estat fent fins ara. Una petita onada de satisfacció dibuixa un somriure al meu rostre. Ella se n'adona i me'l retorna, tímid i juganer. Els seus ulls se'n van altra vegada direcció a l'Onyar, que ja és una taca negra on s'hi reflecteixen les cases il·luminades com un pessebre.

Seu despreocupada a la seva cadira, no sembla tenir pressa per marxar. Observant-la m'adono que el respatller li arruga la samarreta i deixa entreveure uns centímetres de la pell de la seva cintura, de la cintura dels seus texans i fins i tot uns mil·límetres de la goma de les seves calcetes... Um, voldria tenir-la al davant, dreta, i resseguir lentament amb la punta dels dits la pell de la seva cintura just per sobre del límit dels texans, després faria el mateix amb un dit uns centímetres per sota la roba. Notaria l'escalfor de la seva pell, el tacte de les seves calcetes, tot sense deixar-la de mirar ni un instant, a escassos centímetres del seu rostre, dels seus llavis. En arribar amb el dit a l'alçada del botó dels seus pantalons l'estiraria cap a mi per retallar els centímetres de separació i besar-la.

Torna a desviar la mirada pocs segons després, sembla que l'encurioseixo tant o més que ella a mi. Somric obertament, ella també. Alço la meva ampolla de cervesa simulant un brindis en la distància. Ella acompanya el gest amb el seu got.

De tenir-la al davant la seguiria besant. Amb les mans li agafaria la cara per acompanyar els moviments. En uns segons li faria caure lleugerament el cap a un costat per besar-li el coll i mossegar-li suaument l'orella. Els nostres cossos estarien tan aprop que podria percebre els seus mugrons endurint-se sota el teixit. Diria que no porta sostens i seria fàcil notar l’escalfor dels pits en contacte amb el meu cos. Les mans aleshores li resseguirien l'esquena i s'aturarien a la cintura. L'agafaria fort, per acostar-la més a mi... i no trigaria gaire a repassar el seu culet amb les mans, a grapejar-li amb força, potser ella podria percebre aleshores la meva erecció sota els pantalons...

I m'aixeco! tinc dubtes sobre si ha estat decisió meva o de la cervesa, però estic dret, a uns 4 metres d'ella, que ha tornat a apartar la vista de la finestra i que em mira amb certa expressió de dubte esperant saber l'objectiu del meu moviment. Desconec què m'espera, però m'acosto a ella sense deixar de mirar-la, li agafo amb delicadesa una de les seves mans i me l'acosto per besar-li, somrient, sense deixar de mirar-la... Ella somriu -està encara més atractiva, me la menjaria...- i sense deixar d'agafar-me m'estira una mica cap a ella, i em besa...

ELLA:

Avui estic una mica múrria. Els diumenges em deprimeixen i decideixo combatre la depressió del final de cap de setmana anant a fer un toc al meu bar de sempre. Les vistes al riu Onyar i les cases acolorides sempre em retornen la calma i l’assossec.

Em demano una cervesa ben freda que m'alliberi per uns segons d'aquesta xafogor que sembla que no marxi i m'assec mirant el riu.

Entra al bar un home d'uns quaranta, que atrapa la mirada de totes les fèmines hetero del bar. Si en Ken fos de carn i ossos i morè seria ell. Vesteix una samarreta de cotó fi que li insinuen els pectorals i m'obligo a apartar la mirada abans no sigui massa obvi que l'estic repassant.

Aquesta hora del crepuscle sempre m'ha fascinat. El cel vermellós es dibuixa a les aigües del riu i les carpes miren d'atrapar les ultimes lluernes que espurnegen damunt l'Onyar. L'home sexi, d'ulls blau oceànic, s'ha assegut a dos taules de mi.

És impossible fixar-se amb la vista stendhaliana que tinc davant meu mentre noto com aquest home, de faccions querubines, em mira descaradament. De tant en tant també el miro, tot i que de seguida aparto la mirada, perquè tant de desvergonyiment em cohibeix. No em puc creure que s'hagi fixat en mi. I menys avui, que m’he vestit estil diumenge avorrit amb uns texans i una samarreta random. Però sí. Definitivament em mira. I em somriu. Jo li retorno, nerviosa.

Miro de concentrar-me amb les vistes, però no sé què m'està passant amb aquest tio que m'erotitza d'aquesta manera tan visceral. No puc evitar fixar-me com els mugrons se l'insinuen sota la samarreta i la meva imaginació comença a cavalcar salvatge cap a nits apassionades on li ressegueixo l’aureola amb la llengua i premo amb els llavis fins que es tornen rígids sota el contacte de la meva saliva... Uff... Haig de parar. M’estic posant malalta. En un intent de contenir físicament el foc que es propaga tanco les cames, però el torno a mirar hipnotitzada i li somric. Massa estona. Se m’està anant la pinça. Torno al riu. Estic suant. Torno a ell. Torno al riu. Torno a ell i alça la cervesa en direcció a mi. Quin somriure més encantador que li empetiteix els ulls, quins llavis més suculents que imagino besant-los, atrapar el seu llavi inferior entre els meus, jugar a estirar-lo... Alço la cervesa i li somric. Joder, no em puc creure que m’estigui passant de veritat...

Torno la vista cap a la finestra mentre destrosso, nerviosa, una etiqueta de cervesa i capto un moviment. S’ha aixecat. El miro encuriosida, no sé si marxarà i quedarà com una de tantes promeses que passen de llarg cada dia o si s’acostarà. Merda, s’acosta i estic suant i dec fer pudor. Ens mirem tota l’estona que li porta fins arribar a mi, m’agafa de la mà i li fa un petó mentre em continua aguantant la mirada. Feia anys que ningú em feia un petó a la mà, tan delicat i suggerent alhora. Amb la seva mà agafada l’empenyo cap a mi, cap als meus llavis, cap al meu cos expectant i el beso. Un petó llarg, dolç i sensual. El seu llavi inferior queda atrapat entre els meus i ja no lluito per contenir el foc. Vull cremar dins les flames d’aquest incendi, en aquesta nit de diumenge, mentre noto els seus mugrons endurint-se, sota la samarreta, en contacte amb el meu cos.

Selkie & col·laborador masculí