MONYOS, GUITARRES I KURT COBAIN

Els aeroports i les estacions són un paradís per gent com jo, que ens inventem històries espiant als altres. Aquesta família que van carregats amb cotxets, maletes mida industrial, la criatura número u agafada de la mà del pare, la número dos amb cotxet fent una rebequeria, la dona escridassant a la seva parella, que no ho veus que era l’altre terminal? El pare posant els ulls en blanc... I omplo els buits que hi manquen, les primeres vacances els quatre, tot l’any preparant-les amb l’estrès afegit de la vida diària, hotel amb banyera a l’habitació per continuar amb els rituals que ordenen la vida, nenes cansades de calor i ruïnes que només interessen a historiadors, un gintònic a la terrassa de l’habitació quan les feres dormen i moltes fotos d’instagram de família feliç i ben avinguda i vaticino que si superen aquestes vacances tenen un any més de vida. La parella jove que aprofita cada parada per fotre’s mà i entortolligar les llengües amb el vici del desig, s’agafen de la maneta, passegen com ho farien rodejant un estany, de tant en tant la mà d’ell baixa cap al cul i ella se’l mira i somriu. Què passarà quan la novetat deixi pas als compromisos, a l’avui només em ve de gust fer cullereta amb tu al llit? El motxiller que és feliç d’estar on és, una guitarra penjada al costat de la motxilla enorme, botes de muntanya, higiene dubtosa i el monyo ben alt marcant intencions, actitud. Aquest farà un viatge transoceànic i comprarà polseretes per vendre-les a Formentera descalç.

El meu avió va amb retràs. He hagut de demanar unes hores a la feina per poder-lo agafar amb temps i resulta que hi ha vaga. Detecto un bar amb birres barates i una zona de fumadors. Fantàstic. Estic salvada. No sé quantes me’n foto. Les suficients per obsessionar-me amb el motxiller que ha tret la guitarra i està cantant Smells like teen spirit... Joder, em flipa aquesta cançó i el cabró la clava. Quin to de veu més sexi... Faig contacte visual. El just perquè em miri, però aparto la mirada per fer-me la interessant i torno al llibre. Sé que això als monyitos els hi encanta. Continua cantant. Girl, you’ll be a woman soon. Aquí ja m’ha robat el cor i porto prou birra per ser descarada. Del meu avió encara no se’n diu res. El miro amb tot el desvergonyiment que puc arribar a ostentar mentre m’acosto la cervesa als llavis i creuem una mirada. Aixeco la cervesa en senyal de salut i em somriu amb una dentadura blanquíssima com neu en un dia d’estiu. Creep de Radiohead. M’està posant catxonda. I acompanyo el ritme amb les mans... I’m a creep, I’m a weirdo, what the hell I’m doing here... i canto amb ell i ens mirem en el moment de you’re so fucking special... Faig una inclinació amb el cap convidant-lo a seure al meu costat quan acaba la cançó. Somriu, s’aixeca, agafa la guitarra i totes les seves rampoines i quan està ben a prop meu m’adono que té uns ulls blaus oceànics on perdre’s. Hi! Hi! I amb el meu anglès, no prou bo, li dic que té una veu preciosa i em guinya l’ull, really? No ho sé, noi, vaig per la cinquena o sisena cervesa (mentida, això no li dic), of course! Pots tocar The man who sold the world? Em sento nostàlgica i Nirvana em connecta a una edat on tenia tot el món per davant i poca empenta per menjar-me’l. La torna a clavar. És la reencarnació d’en Kurt Cobain. Em diu que és australià i ja me l’imagino agafant la planxa de surf amb uns tatuatges trivals en uns braços musculats que necessito tastar ja. Where are you flying? London. Com jo! I l’alcohol, que em treu qualsevol possibilitat de filtre, em fa preguntar si mai ha follat en un lavabo d’aeroport. No es sorprèn, ni s’escandalitza. Deixa la guitarra amb compte a terra i li mantinc la mirada mentre s’acosta a buscar els meus llavis. La llengua entra, sense ser invasiva, buscant la meva i juguem a explorar-nos les textures, el gust de saliva tenyit de cervesa. L’agafo pel monyo, m’assec a la punta de la cadira amb les cames obertes, acosto el seu cos al meu. Em posa la mà a la cuixa i s’endinsa sota el vestit a buscar el cul, obro més les cames, la sang flueix com riu d’èxtasi cap a l’entrecuix. El meu cos s’acosta més, la seva mà m’agafa fort de la natja. De sobte penso que estem en un bar d’aeroport fotent un espectacle. Let’s go! Li dic mentre em baixo el vestit intentant recuperar la dignitat. Mentre ens dirigim al lavabo ens creuem amb la família estressada. Sé que la dona ens mira i fins i tot, en aquest moment on no tinc el cap per pensar en res més que en l’australià, imagino que recorda amb nostàlgia aquells moments on amb la seva parella tenien la urgència contínua de trobar-se pell amb pell.

Un lavabo escèptic, de color blau, d’olor de lleixiu. M’agenollo i li obro la cremallera dels pantalons i amb en Kurt Cobain alimentant el meu imaginari me la menjo com si fos aigua a desert. Em fa parar quan diu, gairebé com un sospir, I’m coming... Not yet. M’aixeca, s’agenolla i m’obre les cames... I amb tacte, amb cura, amb decisió, amb precisió, amb fam em devora i em sento una puta grupi dels anys 90. Fuck me! Sí, el vull sentir a dintre i l’agafo pel monyo tant fort que l’obliguen a anar més endins. Més, més endins... Per megafonia anuncien la sortida del vol de Londres... Merda! Ara no! Ell ni se n’adona, jo faig veure que tampoc. No em sembla un mal pla perdre l’avió, emportar-me’l a casa i substituir el viatge a Londres per un cap de setmana de monyos, guitarres i Kurt Cobain.

Selkie