No tenir parella és l’estat de màxim confort que pot tenir un individu per a poder gaudir dels drets de la seva llibertat? O per contra, aquest nom opulent “llibertat”, del qual sovint en desconeixem el significat exacte, és en realitat una emmascarada soledat?
Fins que no formes part de la tribu dels solters i solteres no et preguntes sobre quin és el dia a dia d’aquestes persones. Quan no en formava part sovint donava per segur que tothom se n’anava a dormir acompanyat, que tothom tenia algú amb qui comentar als vespres la pel·lícula escollida. No era un pensament conscient, ni que desconegués la solteria; simplement no pensava en aquestes persones, en que passaven moltes hores amb si mateixes. Només quan estàs sol tens el suficient silenci per qüestionar-te la soledat i sobretot, la companyia.
Hi ha discursos de tot tipus. Les persones en parella sovint diuen que elles donarien el que fos per poder estar o tenir un dia de soledat o de solteria: un dia per mi! O bé: que bé que t’ho passes tot el dia lligant de festa en festa! —diuen. També hi ha les persones solteres que fan apologia de la qualitat de vida que els suposa aquest estat civil: estic tant tranquil·la sola! O bé: faig sempre el que vull sense haver de donar explicacions!
Unes clamen per una solitud acotada i volguda; les altres clamen una tranquil·litat per defecte.
Jo, si bé actualment sóc membre del col·lectiu de la solteria, us puc dir que no compro ni el discurs d’uns ni el dels altres.
***
Aquella nit fou fàcil: riure, ballar, copes i algun experiment social dels nostres. Hi havia nits que ens en fotíem de tot; i només volíem passar-ho bé. Quan ell em va parlar em van captar l’atenció els seus ulls foscos i felins, i quasi tot el que deia em resultava força interessant després de dos gintònics. Era com conèixer l’amic d’algú que et presenten, però en el fons, en el context de la nit, si ets home i dona, la majoria de vegades cap dels dos vol amistat.
Quan ja érem fora i el local havia tancat es va donar la típica conversa de grup intranscendent on alguns volien continuar la nit de manera agònica en el pis d’algú. Ell i jo ens vam posar a caminar sense dir-nos res, i de sobte el vaig convidar a fer la última copa a casa. Que fàcil que és quan l’altre no t’importa.
Vam compartir llit i, en la desconeixença de dos cossos joves que governen per si sols el desig, ens vam deixar fer.
Jo volia que allò fos una transacció comercial: sexe per sexe. Però a banda d’això, ens férem carícies, petons càlids i tendres, abraçades i mans entrellaçades d’enamorats. I no ho estàvem. En acabat, altre cop esperava l’adéu i gràcies que marcaria la fi de la transacció, però per contra em va oferir el seu pectoral i em va abraçar per mantenir una conversa sobre les nostres aficions i sobre el que faríem l’endemà cadascú. De per si, l’escena era agradable i em va fer sentir còmode perquè em resultava familiar, pròpia de mamífers; fins i tot, des d’aquell angle els seus llavis em van recordar a algú del passat. Però alhora aquells somriures, petons i confidències no m’encaixaven en aquell context.
Abans de ser vençuts per la son, dins d’aquella conversa on el bon humor dels amants impera, em va dir tot rient: “Tal com ets ja sé per on vas!”. El silenci que va continuar es va apoderar del llit i de l’estança; i llavors em vaig sentir realment lluny, molt lluny de casa. Ens vam mirar i vam deixar de somriure, i va aclarir: “Bé, no et conec, però crec que deus ser així”. El seu comentari ens va desconcertar als dos. Que hagués encertat com era jo, era pura casualitat, potser una intuïció; en tot cas, érem dos desconeguts actuant com una parella, només perquè ens havíem apropiat fredament d’una intimitat quimèrica.
Potser som lliures per poder acabar al llit amb qui vulguem cada nit, però això és ser lliure? Es converteix l’afecte en mera cortesia? En un mer clixé o en una broma de mal gust? I si aquets petons i carícies que ens donem entre desconeguts pertanyen a altres persones? I si donant-los a qui no toca malbaratem l’afecte, l’amor i el seu significat?
Starlight