ISSEY MIYAKE®

Per a les persones que no coneguin l’experiment caní de Pavlov us l'explico de manera resumida. Un paio amb una barba frondosa i vestit amb bata blanca feia sonar una campaneta abans de donar menjar a uns gossos, que salivaven davant l’estímul del menjar. Campaneta-menjar-salivera, campaneta-menjar-salivera, campaneta-menjar-salivera, fins que amb el temps els animals van començar a salivar només amb el so de la campaneta, hi hagués menjar o no.

Avui caminava pel carrer quan m’ha arribat una fragància reconeguda. El meu cos l’ha detectat, abans no pogués processar-la, amb un embriagament i excitació que m’ha agafat per sorpresa i m’ha vingut al cap aquella nit de fa gairebé vint anys. Era amic d'un amic, vestia amb coll alt com un estudiant de sociologia i es mantenia discret a la barra amb una cervesa a la mà i un piti a l’altra, quan a les discos encara es podia fumar. Amb un aire reservat observava la sala i donava aquesta sensació de profunditat amb la que confonem sovint a la gent sosa.

Em podria inventar un diàleg random de conversa insubstancial de dissabte a la nit en una disco, però no tindria cap al·licient literari ni seria capaç de fer-ne una prosa poètica, potser un què beus-quantagent-alslavaboshihaunaparellafolllant, o alguna cosa semblant, així que aniré just al moment on havíem d'estar tan a prop, per parlar-nos damunt de la música, que les nostres galtes estaven en contacte gairebé permanent. Parava l’orella i després la parava ell i cada vegada que ho fèiem els nostres llavis gairebé es tocaven. No era ni les pessigolles de la barba incipient, ni els ulls verds, ni el coll alt el que em feia ballar l’aigua als ulls, era l'olor penetrant de perfum masculí el que activava i encenia les meves hormones, víctimes de perfumistes sense moral que juguen amb les fragàncies i els sentiments com si fossin déus. Cada vegada que m'hi acostava perdia l’oremus atrapada en una flaire que entrava per les narius, però semblava escampar-se amb tal rapidesa que no donava opció a frenar-ho. No sé ni què ens vam dir, jo només era capaç d’ensumar-lo i salivar davant d’uns llavis carnosos que es passejaven indecents massa a prop dels meus. Em sentia Jean Baptiste Grenouille volent posseir el portador de la fragància fins a fer-me-la meva, fins que no hi hagués racó del meu cos on no es respirés aquell aroma que em feia perdre l’equilibri. Vaig aprofitar un d’aquests moments on els llavis estaven a tocar, on se’m presentaven com la fruita del pecat massa prop dels meus, massa temptadors, per besar-los. Un petó frugal i ràpid, un tempteig d’intencions, un somriure seu i ens vam acostar altra vegada, ara sí, per besar-nos amb les llengües i amb les salives.

L’endemà al matí l’encanteri havia desaparegut, els llençols havien absorbit tota la fragància de la colònia embruixada, i a la llum del dia les converses que manteníem no semblaven tan profundes com les de la nit anterior. Abans de marxar, però, li vaig demanar el nom de la colònia.

Avui, quan m’ha agafat d’imprevist aquesta olor he pensat que no soc tan diferent als gossos de Pavlov i que a mi la salivera me la provoca una campaneta que té un nom compost: Issey Miyake®.

Selkie