MIRA'M

Ens enamorem de persones reals i autèntiques? O, patim els efectes d’una època caracteritzada per la por a mostrar interès, a resultar fàcils o a ser vulnerables i ferits?

Diuen que tan sols es necessiten set segons per a que el nostre cervell decideixi si l’altra serà un potencial objecte de desig. M’agrada reduir l’enamorament a aquell moment en què la mirada sedegosa del potencial enamorat es passeja pel rostre de l’altra i s’atura subtilment per uns instants a la seva boca, per després caure en la hipnosi dels ulls del desig; uns ulls que guarden la clau de l’enigma: allò que ens és desconegut.

Quan ens sentim atrets per aquest intercanvi íntim que ens ofereix l’esguard, sovint acabem sentint una connexió emocional amb l’altra, com si realment aquells seus ulls fossin finestres obertes a la seva ànima. Però, realment és així? El nostre inconscient, ple de patrons basats en la nostra experiència prèvia d’amor, relacions i mirades humanes, comença a omplir de significat tot allò que li suposa un dubte i es sent vencedor de desentrellar positivament l’enigma; llavors, amb absoluta indefensió, comencem a percebre emocionants sensacions d’atracció, i assedegant-nos un cop més en aquell esguard oceànic, concloem que el coneixem: escoltem el cric-cric de la nostra clau obrint el seu cadenat. Em pregunto si comença aquí l’encanteri i el miratge.

***

Però les cites es repeteixen i no podem, o no volem, evitar-les. Quasi sempre estem sols, i la llum groga i tènue de xenó ens dóna la intimitat necessària per a les nostres inesgotables converses. La major part del temps convivim en un delicat equilibri entre deixar-nos portar pel ball de la seducció, i alhora comprendre amb seriositat el que estem fent. Però en d’altres, la morbositat ens empeny al desig i a fantasiejar en transgredir les convencions. Des del primer cop, la hipnosi ocular s’ha apoderat de nosaltres, i en el meu cas, si suma un estómac encongit i una adrenalina que em sacseja i em fa estar exultant. Les nostres trobades sense fi estan pintades de somriures de complicitat, d’humor compartit, de rialles fàcils; i ens porten a transgredir fins on l’extraversió social permet: tocar-nos les mans, jugar a entrellaçar els dits i carícies casuals al braç o al genoll. Cada cop que ens llancem petons amb la mà o que ens els fem al costat dels llavis, caminem arriscadament pel marc imaginari d’una finestra, espantats per un abisme ple de no res o de tot allò que podríem ser; i esperançats l’ignorem tractant de trobar el següent nivell. En aquestes mirades als llavis hi trobo tot un univers de qualitats, i les opinions extretes dels diàlegs busquen reafirmar tot allò que veig dins seu. Però l’abisme està allà fora i decidim continuar sota la protecció del miratge, tot dient-nos als ulls: “Puc escoltar el que penses, tots els teus dubtes i les teves pors, i si em mires podràs saber la raó per la qual estic aquí. Mira’m”.

Crec que el meu instint no s’equivoca en explorar aquest esguard, però us asseguro que camino arriscadament pel marc d’una finestra que em porta a atribuir a aquesta ànima qualitats que potser mai sabré si té; deformant així el meu objecte de desig. La pregunta que ens hauríem de fer és: per què aquells ulls especials ens diuen que ens adoren i ja no hi podem fer res? Per què en tenim prou amb un miratge de llum i foscor?

Potser és que descobrim en l’altra el nostre propi reflex, buidant en aquests ulls aliens la il·lusió i l’esperança de trobar un vell conegut en un desconegut. Potser allà dins hi busquem aquell ideal que ens pertany i trobem tant a faltar; potser, tan sols ens hi busquem a nosaltres mateixes; potser tant sols és que m’agrado estant amb tu.

Starlight