L'INTEL·LECTUAL

Sovint l'esfera intel·lectual va renyida amb la desimboltura en el domini dels codis que s'estableixen a la seducció. Com si el joc i la broma estiguessin tan contraposats a la racionalitat que no pogués conviure tot alhora. Hi ha persones molt intel·ligents, amb discursos absolutament brillants i dialèctiques d'oratòria aristotèlica, però sense cap mena de traça en treballar el llenguatge, com una peça d'argila, perquè agafi formes sexis i suggerents. Es troben tan immersos en el pla mental que es tornen impermeables a la mundanitat dels pecats capitals. Debades es troben espècimens, però, que tiren aquesta teoria pel terra i descol·loquen, com ho fan les coses que no entenem. 

Treballàvem a la mateixa empresa en departaments diferents. La primera vegada que me’l vaig començar a mirar amb uns altres ulls va ser quan en una reunió jo cridava exaltada, perquè ningú a la sala semblava entendre la importància de l’ètica en la gestió dels equips, ni en la nostra pràctica professional, i com menys m’entenien, més m’exaltava i menys em feia entendre, fins que va parlar ell. Estic completament d’acord amb tu, Maragda. I va parlar amb nomenclatura anglesa, amb el que deien els informes de no sé quines agències europees i va ser capaç de traduir el meu discurs amb llenguatge científicamentprovat, és a dir, el llenguatge a qui concedim el privilegi de la nostra fe cega. Quan va acabar la reunió se’m va acostar i em va dir: et demano disculpes, estimada, si he ocupat l’espai que et pertocava, però el que deies era massa bonic per no fer res. 

I aquí ja vaig mullar les calces.

  A cada reunió on coincidíem ens buscàvem la mirada contínuament amb una complicitat que transcendia el llenguatge. Totes les meves companyes heteros perdien el cul per ell, perquè no només era intel·ligent i curós, si no que era colpidorament atractiu i traspuava una sensualitat que feia pujar la temperatura quan passava davant nostre. Però sabia que només tenia ulls per mi i em vestia amb la seva mirada i me la feia meva i en aquells breus espais, on ell parlava el meu llenguatge, m'apoderava i em feia sentir sexi. Sentia un plaer, gairebé indecent, quan ens engrescàvem amb dialèctiques enrevessades. Jo començava jugant amb el germen d’una idea; ell matisava i modelava, llavors jo deia no és ben bé així, o sí, sí, continua; la idea modelada obria noves portes que feien créixer la idea primigènia; mentre discorríem matisant estructures sintàctiques no deixàvem de mirar-nos descaradament, com si volguéssim penetrar, envair, endinsar-nos i nedar en la massa grisa de l’altre. La gent de la sala desapareixia, la llum semblava atenuar-se, gairebé diria que podia sentir un fil musical jazzístic embolcallant-nos i encenent-nos. El meu cor bategava més ràpid i les pupil·les se’m dilataven quan estàvem a punt d’arribar a una conclusió o a una idea encara més gran que les anteriors, llavors sentia com expandíem la ment i ens fusionàvem en un èxtasi de teixit neuronal que s’elevava al cosmos en un orgasme quimèric, irracionalment racional. En altres paraules, em follava la ment com ningú havia fet mai abans.

No vam sortir mai de l’espai de reunió, no ens vam donar telèfons, ni vam anar a fer la copa al Barri Vell. Quan sortíem de la sala, jo sempre amb les calces molles, tornàvem a la inhibició relacional d’un lloc de treball. A vegades, una última mirada fugaç abans que cadascú anés al departament que li corresponia.

El dia que va marxar a una altra feina va venir a acomiadar-se de mi. Dos petons, molt a prop de la comissura dels llavis, van segellar l’adéu i el nostre comiat, una mirada que deia el que hagués pogut ser, però ja mai serà.

Selkie