BOOM BOOM

Miro el meu reflex al vidre de la botiga, il·luminada amb llums de neó vermell en forma de cor, i em fa gràcia pensar que avui no em veig gaire diferent a un aparador. Dins, un mostrari de diferents artefactes, tots ells amb motius de cors; cors espelma, cors capsa de bombons, cors composicions florals, cors fusta, cors tassa, cors ferro, cors piruleta, cors, cors, cors... I el vermell com a color que sempre presideix aquest dia dels enamorats. La meva sinestèsia em rebel·la contra l’apropiació del vermell com a color de l’amor. L’amor és sobri i discret, de colors liles, blaus i rosats, amb pocs matisos. És com un cel de matí de diumenge d’hivern.

L’elecció del meu outfit no ha sigut atzarosa. He domat els rínxols perquè tinguessin la caiguda que jo volia; els ulls pintats amb l’estratègia de ressaltar el verd, sense semblar que hagi perdut l’alè en l’intent; les mitges que marquen el començament a mitja cuixa en un vestit, enfundat com un guant, de color vermell passió. Vaig vestida per seduir, encara no el conec i ja vull agradar-li, ser un paó obrint el plomatge irisat i ballar la dansa de la seducció.

Sempre arribo deu minuts abans d’una primera cita i sempre em cito als bars. Em demano una cervesa i gaudeixo de l’espera, dels últims minuts de litúrgia on assaboreixo la incertesa. Un món de possibilitats on el que m’atrau és la possibilitat mateixa, com quan compro roba per internet i el cortisol es dispara a l’hipotàlem i compto els dies fins que m’arriba a casa, llavors desempaco, trec el vestit de la bossa, me l’emprovo i la felicitat em dura fins que es converteix en una peça més de l’armari, fins que deixa de ser novetat.

El veig arribar amb un pas confiat sense altivesa, vestit amb texans i sabates de muntanya, un jersei de llana on voldries perdre’t i el somriure generós quan em veu asseguda i aixeca el braç per saludar-me. Les fotos no li fan justícia. Una onada d’escalfor embriagadora converteix a la meva cita, just en aquest instant, en una presa suculenta. S’acosta i ens fem dos petons de cortesia i ensumo olor de roba neta i perfum masculí. El joc comença. Poso en marxa tots els meus encants amb el propòsit d’aconseguir desempacar-lo i emprovar-me’l.

Mirades als ulls, als llavis, somriures, bromes, riures; boom boom; uns dits que em faig venir bé, perquè toquin els seus; boom boom; amb la llengua humitejo els llavis de tant en tant, sense fer-ho massa evident; boom boom. El ritme s’accelera. Explica’m la teva primera cita més excitant. Boom-boom. L’imaginari compartit esclata. Boom-boom-boom. Damunt de la taula escenes morboses. Boom-boom-boom-boom. I ja el tinc al punt on jo volia.

Soc l’Hannibal fumant-me el puro de la victòria, recolzada a la cadira, ardent, dient: M’encanta que els plans surtin bé. I ell, em mira als ulls, als llavis, somriures, bromes, riures; uns dits que s’ho fan venir bé per tocar els meus; una llengua que humiteja els llavis i ara sí, aquesta és la meva. M’acosto. S’acosta. Una mirada de desig. Un somriure sorneguer. Respiració accelerada i finalment el petó, que humit i càlid, segella el punt de partida. Anem a casa?

Si puc escollir prefereixo casa dels altres. I si m’escoltés més sovint no em quedaria mai a dormir, però sovint penso que faig un lleig si no m’hi quedo i acabo aguantant culleretes d’homes amb qui no vull compartir aquest espai d’intimitat: El dormir. I m’incomoda despertar-me i veure a l’altre a la llum del dia, fer cafè, esmorzar junts... Actes de quotidianitat que vius amb dolçor quan has passat de la fase aparador, a la fase de descoberta, la de reconeixement, la de dubtes i finalment, la d’acceptació. Quan has passat del vermell estrident al lila-blau-rosat, amb pocs matisos, com un cel de matí de diumenge d’hivern.

Selkie